… Quasi d’incògnit, un grapat de titellaires catalans volteu per mig món amb els titelles a les esquenes.
Hem fet molts tipus d’espectacles. Sí que és veritat que els muntatges solistes permeten viatjar amb més facilitat. Jugo amb la dramatúrgia tradicional, però li faig un tomb i els porto a una possible reflexió contemporània. El 1987 vaig estrenar A dues mans, en què feia néixer les dues màscares de la comèdia dins d’una olla i s’anaven vestint dels diferents caràcters dels personatges. Jo defenso el caràcter universal dels titelles. On més clar queda reflectida la coincidència de cultures és en els espectacles tradicionals de titelles, que generalment consten de molta acció i poca paraula.
Ara presenta A mans plenes.
Sí. El 2009 vaig estrenar una seqüela del primer. Ara treballo amb personatges clàssics (el Putxinel·la, la mort, el dimoni…). La tradició diu que el Putxinel·la es procrea a sí mateix. Ell mateix es fecunda i fa un ou que, quan s’obre, apareix un nou Putxinel·la. Jo demano al públic si algú ha portat l’ou de la imaginació. Ningú, evidentment, no el porta. En faig aparèixer un d’entre els espectadors i el parteixo dins del teatrí que s’il·lumina i projecta ombres. Cada personatge sortirà d’una caixa convertit en una silueta, quan puja dalt del teatrí pren forma de titella. Quan s’acaba l’escena, tots tornen a una caixa que, a la vegada, s’il·luminarà de nou. El meu següent repte és ensenyar què passa dins d’aquella caixa. …
